dilluns, 22 de desembre de 2014

El VII El Simposi sobre l’Ensenyament de les Ciències Naturals a les Terres de l’Ebre

Després de celebrar el Simposi de Balaguer al març del 2002, es va rebre amb molta il.lusió el fet de que des de la Universitat Politècnica de Catalunya, ens proposesen a les Terres de l’Ebre la possibilitat de poder realitzar el simposi de ciències.

Des de les Terres de l’Ebre es va entendre la proposta com un repte i una manera de fer país, a la vegada que teniem la possibilitat de donar continuïtat als simposiums sobre l’Ensenyament de les Ciències, que des de la primera trobada a Vic, s’han anat repetint de manera períòdica arreu de Catalunya.

Hom va considerar el fet de que des de les Terres de l’Ebre es necesitaba el màxim soport del col.lectiu de professorat de primària i secundària per tirar endavant aquest projecte que, si més no, ens posava a prova davant de tota la comunitat educativa. La realitat es va fer plausible ràpidament, quan un bon nombre de profesores i professors de les Terres de l’Ebre es van vincular a l’organització del Simposi. El projecte, que tants esforços ha necessitat per part de tothom culmina aquests dies 7, 8 i 9 d’abril de 2005 a la ciutat de Tortosa. La col.laboració de moltes de les institucions de les Terres de l’Ebre, també ha ajudat a tirar endavant el Simposi. Des d’aquí, el nostre reconeixement a tots els col.laboradors i als que ens han donat el seu soport.

Amb l’ànim d’aportar el millor que tenim a les Terres de l’Ebre, no es pretén res més que realitzar una trobada de diferents professors i professores que tenen com objectiu fonamental: ‘aportar les seues experiències i recursos al debat pedagògic sobre l’ensenyament de les ciències’. La possibilitat de poder intercanviar opinions i experiències en continguts, procediments i valors, fa del Simposi el lloc més idoni per posar en comú les més diverses sensibilitats que hi ha entre el professorat en matèries com biologia, geologia, botànica, paleontologia, física, química, medi ambient...., amb rigor i fonament científic, tot posant de manifest la necessitat de recorrer a l’ús de diferents tecnologies en el marc de l’actual societat que no para d’evolucionar.

La participació del professorat queda reflectida en la gran diversitat de conferències, debats, comunicacions, exposicions, tallers i sortides de camp, que es recullen en els volums que teniu a les mans. Com podreu valorar, les diverses aportacions posen de manifest el conjunt de tècniques que a tots els nivells de l’ensenyament infantil, primari, secundari, batxillerat, formació professional i universitària, es venen utilitzant per a una millor formació i educació del jovent actual.

Entre aquestes línies també es pot llegir com, el dia a dia de la tasca d’ensenyant i educador, és ambivalent. Per un costat gratificant, quan l’alumnat es mostra receptiu en allò que l’escola i el professorat li ofereixen, i per un altra banda, les dificultats, el repte en definitiva, en que topen aquests ens educatius en oferir allò que pot motivar a una part significativa de l’alumnat. Tanmateix, la tasca final del professorat, que està en contacte amb la realitat quotidiana, no es pot quedar solament en això, potser caldrà buscar vies de participació activa l’elaboració dels models que es volen aplicar amb l’objectiu de mantenir cohesionat el triangle: societat-alumne-escola.

Tortosa, 15 de gener de 2005
Alvaro Arasa Tuliesa

dissabte, 13 de desembre de 2014

DE DUNA A DUNA



Alvaro Arasa Tuliesa
Grup de Recerca Terres de l’Ebre


No tan sols als deserts hi podem trobar acumulacions d’arenes formant dunes, també al Mediterrani i especialment al litoral del delta de l’Ebre són les dunes un paisatge singular que hem de intentar no destruir. Fa molts anys que la gent de la Garrotxa se’n va adonar que en lloc d’explotar les gredes dels aparells volcànics, era millor optar per la conservació. Què ens seria de la Garrotxa sense els volcans de la zona d’Olot?. Avui podem pensar que tenen una dinàmica sostenible.
Els arenals del delta de l’Ebre mostren, com a tot arreu, processos naturals que tenen un valor diferencial que ens permet entendre el seu funcionament, així com els valors patrimonials que ens ajuden a comprendre la dinàmica del geosistema eòlic. Són l’erosió, el transport i la sedimentació els tres processos fonamentals, els quals representen a la vegada la resposta a l’energia del vent que permet superar les forces que mantenen al terra les partícules d’arena, forces que no entrarem a discutir però que entre altres cal anomenar el pes o força de resistència al moviment, la cohesió o força a la resistència de ser arrancada, l’impacte entre partícules, etc.

L’erosió, es produix de maneres diferents. El fet principal l’hem de situar en la disponibilitat de material arenós abundant a tot el litoral deltaic. L’escassa topografia respecte al nivell del mar dóna lloc a plataformes d’arena semihumides. L’existència de vents forts de direcció predominant com el Mestral afavorix el secat superficial de l’arena i la seua erosió amb el resultat d’una selecció de materials, quedant al mateix lloc les partícules més grosses com poden ser restes de petxines. Este procés se’n diu deflació, i significa agranar les partícules menudes, les que pot transportar el vent, quedant les grans al mateix lloc.
El procés anomenat corrasió o abrasió eòlica no s’observa encara al delta, tot i que és qüestió de temps. La preocupació pels processos d’erosió litoral han afavorit solucions dures poc eficients, tal com s’observa en el temps, i que només ajuden a alterar més el sensible geosistema litoral. Els aports al delta de grans quantitats de graves o fins i tot pedra d’escollera amb l’objectiu d’aturar la regressió deltaica resulta evident que no aporta solucions efectives i duraderes. La presència de graves, amb el temps, permetrà que els vents dominants carregats de partícules de sorra, principalment seran els granets de quars, a mode de xorro d’arena, aniran polint i desgastant les cares de les graves que trobaran donant lloc a ventifactes o còdols facetats, es a dir, còdols amb cares polièdriques, normalment triangulars ben marcades. Pel que fa a la pedra d’escollera possiblement, si perdura en el temps, i no es retirada per evitar més deteriorament de la línia de costa, pot acabar sent afectada per l’erosió alveolar, es a dir, formació de petits clotets o microcavitats producte de l’abrasió eòlica.
El procés intermedi entre l’erosió i la sedimentació o acumulació de partícules és el transport. La força del vent arrastra la major part de les partícules principalment per sobre de la superfície del terra, una proporció petita pot pujar una mica més alt. Els factors que controlen el transport dels grans d’arena són: la densitat, morfologia, mida i velocitat del vent. Hem de considerar que el volum final transportat dependrà de la permanència i velocitat de sustentació del vent dominant.

Les partícules o grans de sorra es belluguen per rodament, saltació, reptació i suspensió. Cada un d’estos mecanismes de transport pot actuar de manera individual o en conjunt i de manera continua o en etapes degut a que el vent pot momentàniament disminuir d’intensitat, permanència i direcció, també la rugositat de la superfície del terra pot condicionar el tipus de transport. El rodament i la saltació poden ser equiparades amb un procés general de reptació o d’arrossegar-se pel terra, fet que es dóna en partícules de mida superior a 0,5 mm. Per això el transport eòlic més efectiu resulta la saltació i rodament, representant la major quantitat de material transportat.
La partícules eòliques de material menys dens pot desplaçar-se en suspensió. Són les pròpies diferències dels microrelleus que formen les dunes on es generen fluxes turbulents que poden aixecar les partícules del terra i afavorir la seua permanència relativa en el fluid ventós. Les distàncies recorregudes poden ser d’ordre quilomètric com en els llims que ens arriben del Sahara per les pluges de fang. Al delta una certa homogeneïtat de la mida de les partícules que formen les dunes i l’ambient litoral no conté mides massa petites, podríem dir inferiors a 0,02 mm, i per tan els transport en suspensió es limita a distàncies relativament curtes, possiblement algun centenar de metres com a molt. 

Quan les partícules transportades produixen acumulacions ondulades de mides diferents s’està produint la sedimentació.  Les acumulacions són el resultat de la pèrdua de càrrega del flux. N’hi ha de petites amb un ordre de magnitud de centímetres, parlarem de “ripples”, mdentre que les formes més grans o dunes poden tenir des de 0,2 m a 4 m d’alçada. Localment poden arribar a ser una mica més altes, fins que nous episodis erosius podran reduir o fins i tot fer desaparèixer qualsevol de les formes anteriors. El geosistema eòlic deltaic és canviant com la resta d’ambients al conjunt del delta. Fet que ens porta a plantejar necessàriament la qüestió: si entenem que l’evolució biològica és un fet, no ha de ser-ho també l’evolució dels geosistemes? Hem de continuar aplicant mesures dures quan s’ha comprovat que en estos medis són mesures efímeres?
Les formes que podem observar al geosistema dunar del delta són variades i oferixen un espectacle de microrelleus, colors i laminacions d’acumulació d’arena que s’entrecreuen per fer evidents els canvis de direcció dels vents dominants. La resposta global es fa molt evident des de la punta del Fangà fins la desembocadura. La formació de rius de soldó per la zona supralitoral forment un ambient de microdesert únic al litoral del delta de l’Ebre.
Les dunes en forma de mitja lluna dominen en el conjunt del litoral deltaic, presenten dos pendents ben diferenciats: el sobrevent, pendent suau de 5-10º per on els granets de sorra pugen fent saltets i rodolant, tot acumulant-se en menudes acumulacions ondulades anomenades “ripples” que en arribar a la part més alta o cresta cauen gravitacionalment pel sotavent, amb pendent més fort, uns 30-35º, formant petites llengües d’arena. La resposta final comporta un ordenament de tots els grans d’arena que permet diferenciar un seguit de microlàmines internes de la duna indicant-nos les direccions dominants dels vents que l’han format. Son les làmines de sorra més inclinades del sotavent les que acostumen a conservar-se en el conjunt. Conseqüentment parlarem de l’estructura interna de les dunes com un conjunt de lamines que s’entrecreuaran com a resposta a la variabilitat de les direccions dels vents i la freqüència d’arrast i deposició de les partícules de soldó.
I com és evident, els vents dominants no dixen d’actuar al llarg del temps, tampoc les dunes es quedaran fixades, el seu moviment és lent però constant a no ser que la vegetació arrele  i les ature o siguen objectes antròpics els que facen la mateixa funció. Per tant, les dunes estan íntimament relacionades amb l’existència de la dinàmica litoral. El geosistema dunar és el resultat del moviment continu dels granets d’arena que van des la platja a la duna i tornen al mar dibuixant un cicle que hem de procurar no alterar més del que ja pot estar-hi.

A mode de reflexió. Amb tot, hauríem d’entendre que el geosistema dunar al delta de l’Ebre no tan sols s’ha de veure com una acumulació de la sorra, ja que te un valor patrimonial afegit que no podem dixar oblidat. No tan sols forma part del Parc Natural del Delta de l’Ebre, es tracta de zones catalogades amb especial protecció en el PEIN, amb una vegetació i zona de nidificació d’aus aquàtics incloses en el projecte Ramsar. El geosistema dunar és un dels millors exemples al Mediterrani occidental de formació d’un microdesert i guarda, en el sentit més ampli, valors científics relacionats tant en la dinàmica geològica com biològica.
La punta del Fangar, és el resultat de l’acumulació de sediments que arriben per deriva litoral des de la desembocadura. La seua evolució en els darrers anys ha estat més per l’acumulació de sediments erosionats al litoral entre la desembocadura i la platja de la Marquesa. El camp de dunes mostra un equilibri precari i mostra una interessant evolució en continua dinámica buscant l’equilibri d’una nova línea de costa. El efectes de la important insolació a la zona afavorix la formació de miratges molt vistosos. El conjunt del geosistema dunar es desenvolupa en graus diferents al llarg dels 50 km de zona litoral arenosa que s’exten des de la punta del Fangar a la punta de la Banya
Per tots estos valors cal insistir en la conservació del geosistema dunar de manera particular a tot l’arenal des de la punta del Fangal fins la desembocadura i per extensió al conjunt del delta. Tanmateix, cal precisar que en algun moment segurament les concessionàries de l’explotació del riu aigües amunt d’Amposta hauran de valorar i assumir responsabilitats dels impactes, sobretot retenció de sòlids, que s’han anat produint durant el darrer segle. Però, ara per ara, tot i que encara no hi ha solucions concretes, sobretot per aquells que porten anys treballant el delta i aportant la seua contribució al sistema econòmic, no poden dixar de costat el dret a recuperar el que no han d’acabar perdent. El seny i respecte al medi ha de ser el fonament amb el que hem de continuar vivint del i al delta de l’Ebre.
 

podeu consultar la revista a

REVISTA SOLDÓ Nº42. PARC NATURAL DELTA DE L'EBRE